Les nostres estàtues, símbol #SomRius

Avui fa un mes, proposàvem una juguesca des d’aquest apunt del bloc. Es tractava de descobrir a qui o què estan dedicades les dues estàtues que donen la benvinguda a la comunitat educativa de la nostra Escola.
Avui en desvetllarem el nom, l’autor i algunes altres curiositats d’aquells inicis del Rius, la nostra escola.

Si ens fixem en l’escultura de l’esquerra, hi trobarem un nen – o potser és un pare? – i una nena atentament concentrats en la lectura d’un llibre. Concentració col·lectiva que ens dóna pistes més que suficients del motiu de la mateixa: L’estudi.
Per contra, si ens fixem en l’escultura de la dreta, veurem com el nen, amb la nena – o potser la mare? – com a companyia, porta el llibre sota el braç i fa visera amb la ma com cercant alguna cosa a la plaça Lesseps. Cerca que ens dóna pistes també més que suficients del motiu de la mateixa: La recerca.
Ambdues estàtues, fetes en pedra calcària, foren inaugurades el 26 de gener de l’any 1957 i conformen el conjunt escultòric conegut com L’ensenyament, obra de l’escultor barceloní Joaquim Ros i Bofarull qui, a més a més, és autor, entre d’altres, de dues escultures de la Sagrada Família i de la del Nen de la Rutlla, símbol del Guinardó.
El web d’Art Públic de Barcelona, que presenta el Catàleg raonat de les escultures i d’altres peces artístiques situades o visibles des de l’espai públic de la ciutat de Barcelona, cataloga les dues escultures dins del període del porciolisme a la democràcia, tot i que, per data, foren erigides sota el mandat municipal d’Antonio Maria Simarro Puig, qui de fet fou el prohom que inaugurà el nostre centre, tot desitjant que s’hi formessin

generaciones de buenos barceloneses, de buenos españoles y, sobre todo, de buenos cristianos.

Què en pensaria aquest bon home en veient una escola pluralista i democràtica, catalana, en règim de coeducació, activa, oberta, respectuosa amb el medi ambient i que integra la diversitat?
Per llur interès, reproduïm tot seguit el contingut textual de l’esmentat Museu Virtual de l’Art Públic de Barcelona, ja que ens permet, d’una banda, copsar l’evolució que ha patit el centre i llur àrea d’influència; i de l’altra, desvetllar algunes anècdotes fundacionals que, si més no, fan gràcia de saber:

CRÒNICA
L’any 1956 van ser enderrocades unes cases a l’antiga plaça de la Creu per poder aixecar-hi l’escola Rius i Taulet, que va construir l’arquitecte Antonio Vega. La plaça de la Creu va ser absorbida per la veïna plaça de Lesseps. Gràcia era mancada d’escoles públiques i s’hi va fer aquesta, davant de la qual l’escultor Joaquim Ros Bofarull va posar dues parelles d’alumnes amb la llegenda L’ensenyament.
L’escola va ser inaugurada el 26 de gener de 1957, aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de Franco durant la Guerra Civil, per l’alcalde Antoni Maria Simarro, que va desitjar que es formessin «generaciones de buenos barceloneses, de buenos españoles y, sobre todo, de buenos cristianos».
Acompanyava Simarro el bisbe auxiliar de Barcelona, Narcís Jubany, i el diputat provincial Manuel Jaumar de Bofarull.
» Jaume Fabre, Josep M. Huertas
COMENTARI
Escultura de volum rodó que representa un nen i una nena, carpeta i llibres sota el braç, camí de l’escola. Juntament amb una altra escultura del mateix tema i realitzada per la mateixa mà, flanqueja la porta del centre escolar. El lloc on està posada permet només veure el davant i els costats de l’escultura, justament tal com ha estat plantejada l’obra, la qual cosa fa pensar que va ser feta per a aquesta escola o bé per a algun altre grup escolar.
És de pedra sobre una base quadrada damunt la qual hi ha un promontori o base, amb relleus florals que indiquen la presència de la natura, i que és l’espai per on caminen els infants esculpits.
Ens trobem davant d’una escultura realista, de tall tradicional, i que tanmateix té una certa modernitat en la representació contemporània de la vestidura de les figures: pantaló curt, faldilla, mitjons i sabates, i pels llibres i les carteres.
Com a les escultures arcaiques, a l’espai de sota les cames el bloc no està perforat. Aquest bloc és una massa pètria, esculpida com a flors i fulles, que dóna solidesa a les extremitats i consolida la figura.
Presenta una bona solució del moviment, les figures tenen una certa inclinació endavant -fins i tot tenen una cama avançada en gest de caminar- que dóna idea de progrés i dinamisme, en l’impuls endavant que empeny les figures. També hi ha implícita la idea d’anar lluny, subratllada per la visera que el nen fa amb la mà per protegir-se la mirada. El moviment queda també assenyalat pel vinclament dels cossos i la minsa torsió dels caps, lleus torsions que els donen alè de vida i els resten la fredor de la monumentalitat. El gest de la noia passant la mà per l’espatlla del nen, així com l’expressió dels rostres, endolcits i arrodonits, fan proper al públic tot el conjunt escultòric.
El grup escultòric presenta un missatge diàfan: l’aprenentatge com una cosa bona, necessària, alegre i joiosa i, alhora, una simbiosi optimista de la natura amb l’estudi realitzat en escoles obertes i que compten amb jardí i són plenes de llum.
Tot i que és una obra que no està datada, pel classicisme formal i alhora per la modernitat, així com per allò que comunica, la podem situar dins del noucentisme o el seu perllongament de postguerra.
» Montserrat Castillo