Abans d'escola, masia. Hi tornem?

Ara que som al mes de les flors és un bon moment per a recuperar algunes de les llavors sembrades en l’apunt de presentació de l’hort de l’escola i endinsar-nos en el passat dels terrenys que ocupem i el seu entorn més proper.
I és que, si bé és cert que l’any 1957, en construir l’edifici, es va ocupar la plaça de la Creu i algunes cases veïnes, anys abans érem part dels terrenys d’un mas que fou trossejat fins la seva total desaparició en aquella dècada dels 50.

A que era bonic, tot això?
I és que parlem de masovers, però també d’estiuejants i d’un funcionari molt murri que es va fer d’or amb una finca rústica.
Som-hi!
Els terrenys de Ca l’Alegre de Baix, o simplement Ca l’Alegre arribaven fins l’actual carrer Santa Anna, just allà on el carrer Pérez Galdós canvia llur nom pel de Trilla, la finca veïna.
Val a dir que Pérez Galdós amaga sota ciment el camí que, de les portes del mas, portava els masovers cap als cultius de la finca.
No ens endinsarem en els orígens de la casa, ni tan sols en llur llarga i dilatada història de final caòtic i, des de la visió pagesa, trist.
Tan sols farem esment al bestiar que, en ella, hi havia i en les mans que en tenien cura i que servien llurs productes al veïnat ja urbanitzat que va assetjar la propietat fins a llur desaparició.
I és que al tombant de segle, la casa passà a mans d’un comerciant de teixits que en feu casa d’estiueig, tot deixant-ne la gestió a un matrimoni, els Juvillà, que en foren masovers fins a l’adquisició de l’indret per un anònim funcionari municipal, veritable enterrador de la finca i del tarannà del qual n’és mostra el fet que convertís els masovers en llogaters, els doblès l’estipendi per viure-hi i els anés trossejant els camps i els horts fins que, coincidint amb la inauguració del nostre centre, els va arrabassar mitja casa i l’altra mitja poc després.
El constant estat d’obres de la plaça serà el malefici dels Juvillà per haver-los-hi fet passat tan magres?
No ho sabrem mai, però el que si que resta de tot plegat són tres indòmites palmeres i l’esperit hortolà que rebrota dins del nostre recinte escolar.
 
FONT: Elsa Castellà (2006) Les masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica. Col. La Font de l’Atzavara, núm. 9. Ed. Taller d’Història de Gràcia.