Preguntes i respostes sobre les joguines bèl·liques i sexistes

En aquestes dates d’obsequis, regals i il·lusió, un tema recurrent és el de les temàtiques que promouen les joguines i les conseqüències en actituds i comportaments de les nostres filles i fills en edat adulta.
Des d’aquest blog volem deixar un parell d’enllaços i continguts que poden ajudar a reflexionar sobre el tema.
Si esteu interessada en tot el que des de l’AMPA es pugui treballar per promoure l’equitat i el respecte a la diversitat, no dubteu a escriure’ns: RiusSomPublica@gmail.com
Salutacions  i bones festes!

Font: Agenda escolar coeducativa 2017-2018

 
Preguntes i respostes sobre les joguines bèl·liques i sexistes
Font: carpeta didàctica Apendre a Jugar, Aprendre a Viure
Joguines bèl·liques
Aquí tens alguns comentaris-preguntes que solem sentir quan es parla sobre les joguines bèl·liques o la violència en els dibuixos animats. No hi ha resposta encertada o equivocada, aquestes que tens aquí representen unes opinions personals.
1.- Negar als nens o nenas pistoles i joguines bèl·liques no els pot frustrar i fer-los desitjar-los més?
Permetem als nostres fillas o fills posar la mà en una estufa calenta o els deixem fumar o consumir cocaïna perquè dient-los que no, els faríem desitjar-ho més? NO. Perquè el nostre treball com a families i professorat és educar al nostre infants en un espai segur, ensenyant-los les normes en què creiem. Si aquí entra restringir les joguines i les sèries bèl·liques, doncs entra, simplement diem no i expliquem per què. Només podem desitjar que entenguin les «normes» que els ensenyem. No necessitem fer un drama sobre les joguines bèl·liques que pugui convertir-los en un fruit prohibit. Simplement els fem saber com ens sentim i per què.
2.- Si els enfants no tenen pistoles no faran pistoles amb els seus dits, pals, plàtans, etc.?
El major problema que tenim en adquirir joguines bèl·liques és que en comprar-los els estem dient als nens/as que ens sembla bé que juguin amb ells i per tant que la guerra i la violència ens semblen bé com a solucions als problemes. Que els nens/as utilitzin els seus dits com a pistoles no vol dir que calgui proporcionar-los joguines bèl·liques. No desitgem que els nostres fills/as facin gestos que simbolitzin pistoles, però no l’hi impedirem, tret que els porti a pegar-se.
3.- Les joguines bèl·liques no proporcionen una catarsi per a l’agressivitat dels nens/as?
Donar a us nens/as joguines bèl·liques no els elimina la violència; freqüentment la crea o l’augmenta. No cal confondre violència amb agressivitat, amb vitalitat. Necessitem donar-los canals per expressar la seva agressivitat de formes útils. Recomanem a les persones que tenen nenes/us que juguen amb joguines bèl·liques que facin aquest experiment. Jugueu amb les vostres nenes/us i els seus amics/as durant una estona amb blocs, pilotes, puzles, pintures, etc. Després d’una estona introduïu pistoles, transformables, etc. i vegeu si canvien el joc i la conducta.
4.- Com canalitzar l’agressivitat sense donar-los aquest tipus de sortides?
Hi ha moltes formes de permetre que un nen/a estigui furiós o utilitzi la seva agressivitat sense fer mal o imaginar que fa mal a uns altres. Creiem que la millor forma és construir l’autoestima del nena/o i felicitar-los per la conducta positiva, anant a les arrels dels seus problemes i intentant ajudar-ho a utilitzar el llenguatge, a cooperar i a desenvolupar formes creatives de resoldre els conflictes. Al costat d’això, el joc físic ajuda a reduir l’agressivitat violenta i la tensió.
Hi ha bastants llibres que analitzen estro problemes. És important comprendre les etapes del desenvolupament infantil per ajudar-los a comprendre la seva pròpia angoixa i els canvis deguts al creixement.
5.- Com puc ajudar al meu nen/a a vèncer les pressions dels seus amics/as per tenir joguines bèl·liques i veure sèries violentes?
Hi ha molta pressió dels companys/as parell tenir munts de joguines. És important ajudar als nens/as a tenir un sentiment de autovaloración com a fonament de la seva personalitat. Proporcionar-los joguines i experiències alternatives que puguin compartir amb les seves amigues/us. I sobretot parlar amb ells/as sobre els seus sentiments i els teus. Haurien de comprendre perquè no tenen certes coses i que tenir coses no és una bona base per a l’amistat o la popularitat. Ensenya’ls a pensar per si mateixos i comparteix amb ells/as exemples de persones que han fet això al llarg de la història.
No és només la pressió dels amics/as, també està la pressió dels publicistes. Pots utilitzar això com una oportunitat per a una lliçó d’economia. Els teus fills/as haurien de saber que la primera preocupació dels fabricants de joguines és el benefici econòmic, no fer bones joguines.
Font: Kate Donnelly. The nonviolent activist Abril/Maig 1987. Publicat en «En peus de Paz», des. 87
PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE LES JOGUINES SEXISTES
1.- Per què forçar a les nenes a jugar amb joguines (que tradicionalment es consideren de nens i viceversa) quan espontàniament no ho farien?
No es tracta en cap cas d’imposar gens, ni de forçar a gens, ni a ningú i tampoc de prohibir, en realitat el problema estreba a considerar «espontani», «innat», «connatural» alguna cosa que és «après», «educacional» i «cultural». Els nostres nens/as imiten pautes de conductes observades en els majors, assumeixen els rols viscuts a les seves cases, en el col·legi, al carrer i els reprodueixen fidelment. De la mateixa manera interioritzen la valoració que aquests rols adquireixen en la societat. L’important és oferir-los nous patrons i models de relació entre gèneres.
No consisteix tant que els nens hagin de jugar amb nines i les nenes amb cotxes, com a superar la dualitat tradicional «això és de nens» i «això és de nenes», i permetre que les joguines siguin emprades per tots dos sexes indistintament; de fet, si observem la realitat, tant nens com a nenes juguen amb ninots, és una necessitat. El que uns ninots siguin per a nenes i uns altres per a nens és culpa nostra. Seria convenient fomentar el desig en les/us menors de trencar barreres o vedats privats així com la curiositat pel desconegut, el nou, el no experimentat comprovar vivencialment l’atractiu que poden resultar aquestes nova activitats.
2.- Què passa quan a un nen que intenta jugar a les casetes o a les nines li discriminen i li criden nena?
Quan a un nen ho criden «nena» ens hem de preocupar pel valor que té aquest insult per a ell. Aquesta burla no tindrà tanta repercussió en un nen que observa que els seus models referencials, persones que admira (pare, germà, un amic, el seu professor) realitzen amb gust i satisfacció aquelles activitats per les quals a ell li criden nena. Encara que l’existència d’aquests patrons és primordial, serà necessari que a més el nen tingui confiança en si mateix i que reforcem el seu autoaprecio, la seva autonomia, etc. No oblidem que l’educació per a una societat no-sexista exigeix una educació per a la resolució de conflictes i això podrà realitzar-se de forma positiva, creativa i constructiva en la mesura que el nen tingui seguretat en si mateix i en el mitjà que li envolta.
Encara que els patrons de comportament es busquen en persones del mateix sexe, això no significa que educadors d’un altre sexe no puguin realitzar una discriminació positiva cap a actituds i comportaments tradicionalment classificats com del «sexe contrari», així serà molt valuosa la seva aportació quan ressaltin i enalteixin manifestacions de tendresa, de sensibilitat, de tacte, de preocupació pels companys i companyes, etc. per part dels nens. Fomentar noves capacitats psicològiques, manuals, físiques i intel·lectuals no només afavorirà la convivència entre sexes, sinó que a més enriquirà a les nenes i als nens com a persones.
3.- Canviar les joguines abans que canviï la societat, no és començar la casa per la teulada?
La realitat que veiem és que la nostra societat està en un procés de canvi, i les joguines representen la societat de fa 20 anys, però no la d’ara. No és cert que la dona estigui actualment tancada a casa i no tingui una altra opció professional. No és cert que els homes no canviïn bolquers o donin de menjar. No és cert que la família «normal» tingui pare i mare. I cada dia que passa aquestes afirmacions van a ser menys certes. El fet que els mass-mitjana, la publicitat, els contes infantils segueixin donant una imatge del passat és alguna cosa davant el qual poc podem fer, tan sols no comprar o no mirar. Però de les joguines que comprem som totalment responsables. Les joguines que regalem a les nostres filles/us són joguines per li passat, o són joguines per al futur?
4.- Les nenes en integrar-se en els jocs de «només per a nois» se senten en inferioritat de condicions: força, agilitat, …no és això més contraproduent, sobretot per a l’autoestima, que simplement no jugar?
No és cert que les nenes siguin menys àgils que els nens i és molt discutible que siguin menys forts. Per saltar a la goma de fet es necessiten habilitats complexes i diverses, tant o més que per jugar al futbol. El que succeeix normalment quan una nena intenta jugar al futbol per primera vegada és que argumentaran que juga malament perquè «és nena», per contra quan un nen juga per primera vegada, li diran que és novençà i patoso; contra ésto podrà lluitar i intentar superar-se, contra «ser nena» no es pot fer gens, excepte ser conscients que això no és cap limitació real per realitzar qualsevol tipus d’activitat, sinó un estereotip cultural.
No hem d’oblidar, no obstant això, que si bé les nenes sofreixen les conseqüències d’uns estereotips que escurcen i limiten les seves potencialitats, els nens sofreixen les exigències imposades per la societat als «mascles», que en moltes ocasions poden ser asfixiants i originar complexos.
5.- ja que les nenes són les que generalment s’integren dins dels jocs dels nens i no tant al contrari, com aconseguir que aparegui interès per part dels nens cap a jocs considerats de nenes?
És lògic que parell les nenes sigui més fàcil jugar a «jocs de nens», que a l’inrevés, ja que existeix una actitud generalitzada, immersa en tots els aspectes culturals i socials, de desvalorizar aquelles tasques, valors i capacitats assignades a les dones. Haurem de revisar el nostre paper com a educadors/as, els valors explícits i implícits, i des d’una anàlisi crítica treballar per a la consecució d’un veritable canvi d’actituds. No és el millor camí per aconseguir que els nens saltin a la corda haver de dir-los que els boxadors, per mantenir la seva força física, realitzen aquest exercici molt sovint.
Encara que els missatges de discriminació per sexe no depenen tan sols de nosaltres/as (existeix multitud d’emissors als quals són sensibles: família, mitjans de comunicació, carrer, escola, …) Haurem d’anar facilitant i potenciant que les joguines i jocs no reprodueixin rols tradicionals discriminatoris i que puguin ser utilitzats de la mateixa manera per nenes i nens.
Que aquesta potenciació comenci molt ràpid, i que totes les persones que intervenen a l’educació d’un nen/a siguin coherents amb això són les claus de l’èxit.

 
Una aportació addicional, de cara a futures festes
És possible un Nadal intercultural?